SALA FRANCÉS, EMILIO

(Alcoy, 1850 – Madrid, 1910)

Naix a Alcoi en 1850. La seua família es trasllada a València, ciutat on comença a desenvolupar els seus primerencs dots artístics al costat del seu cosí germà i catedràtic en aquells dies en l’Acadèmia de Sant Carles de València, Plácido Francés. Exposa per primera vegada en 1867 en la Regional de València, obtenint una segona medalla. Viatja a Madrid amb la intenció de copiar i estudiar a Goya i Velázquez, i coneix l’obra d’Eduardo Rosales. De nou a València es presenta a la Nacional de 1871 amb La presó del príncep de Viana, que aconsegueix una segona medalla. Torna a Madrid i obri el seu estudi. En 1873 aconsegueix el premi d’Honor en la Regional de València per la vall de llàgrimes. En 1884 és pensionat de mèrit per l’Acadèmia de Sant Ferran per a cursar estudis a Itàlia i França. A Itàlia es relacionarà amb Francisco Pradilla, Ricardo de Madrazo, José Moreno i Joaquín Sorolla. En 1886 part a Paris, després de permutar la seua beca de Roma, ciutat que no ho forma ni cobreix les seues expectatives. Serà a la ciutat del Sena on pinte la seua Expulsió dels jueus amb el qual obté la Segona Medalla en l’exposició Universal de Paris del mateix any i la d’Or en la de Berlín de 1891. Teòric de la pintura escriu i publica en 1906 la seua Gramàtica del color, la qual cosa li val el nomenament de professor de Teoria i Estètica a l’Escola de Sant Ferran. Va il·lustrar la revista Blanco i Negre amb dibuixos i aquarel·les. Entre els seus alumnes cal citar a Cecilio Pla, Eulogio Varela, José Mataix i Adolfo Durá.