De paisatges, passejos i paisans. Porcar, Lahuerta, Varela

A la fi dels anys 20, València coneix un període de revitalització artística. Les exposicions, les conferències i les reunions van constituir un esperó per a la revitalització i dinamització de noves vies de producció artística. Emilio Varela (1887-1951), Genaro Lahuerta (1905-1985) i Juan Bautista Porcar (1889-1974) van viure aquesta etapa de florida a la nostra regió, es van veure afectats pel conflicte de la Guerra Civil i van conéixer una evolució marcada per la seua formació, la seua experiència personal i els seus referents pictòrics. En ells, el paisatge adquireix un particular protagonisme. Encara que es manifeste amb temes i estils diferents, es pot percebre en els seus quadres un argument similar de cerca introspectiva i essencial. A partir dels ensenyaments rebuts del seu mestre Joaquín Sorolla, Varela va saber desenvolupar una manera pròpia que s’aproxima a les avantguardes. Els paisatges naturals o urbans aconsegueixen una simplicitat formal i, al mateix temps, li permeten revelar en les seues interpretacions un sentiment íntim no exempt d’emotivitat. La seua és una mirada sensible i extremadament personal sobre la riquesa del paisatge alacantí que s’ha relacionat en més d’una ocasió amb Azorín i Miró. El pintor castellonenc Porcar, també escultor i arqueòleg, descobreix en el paisatge un mitjà d’investigació i expressió. Es va moure, com altres paisatgistes contemporanis, entre pinedes, marjals i muntanyes; no obstant això, potser són les seues vistes urbanes les que tanquen un particular interés. En elles, les vies del tren, els pals telegràfics, els cables o els humils habitatges dels suburbis dominen la composició, al costat dels seus imponents celajes. En l’ideari de Lahuerta, la llum, el color i la síntesi plàstica són peces essencials de l’art i de la poètica que inspira les seues obres. La definició de l’artista com a pur ull contemplante pot justificar que alguns dels seus paisatges perden el nom i la localització per a recrear una composició anònima on el cromatisme i el traç de la pinzellada són la seua raó de ser. L’exposició es dedicada a la producció paisatgística de Porcar, Lahuerta i Varela, que és fruit d’una profunda indagació pictòrica que va fer madurar estils que mostren, en la seua singularitat, alguns aspectes comuns. Són el testimoniatge d’un relat vital i un itinerari sentimental que es descriuen a través de cadascun dels escenaris naturals o urbans. Tots ells constitueixen un complex mosaic de mirades que parla d’una constant evolució formal, però també d’una admiració profunda pel gènere. La seua producció ofereix un panorama de la riquesa natural de les nostres comarques i localitats i són un retrat personal i íntim del lloc al qual pertanyem.

No està de més recordar-ho de tant en tant.