La finestra de l’art- Javier Lorenzo

UNA AMISTAT

Entre els quadres del pintor Javier Lorenzo que he tingut ocasió de veure, Espectador de les estacions és, per al meu gust, un dels més inquietants. Es tracta d’un retrat del també pintor Vicente Rodes, qui fora amic de Lorenzo durant molts anys, una amistat que es va prolongar fins a la mort d’aquest últim, ocorreguda mesos arrere. Aquesta inclinació va portar al fet que Lorenzo pintara a Rodes en diverses ocasions: unes vegades, ho va fer de cos sencer; unes altres, d’esquena, caminant al costat d’uns amics; en una de les obres, Rodes observa amb interés un quadre on apareix ell mateix retratat: pintura de la pintura, que ens interroga sobre el misteri de la representació.

Vicente Rodes i Javier Lorenzo es coneixen a Alacant, sobre la segona meitat dels anys 70, quan coincideixen en les exposicions o en les tertúlies de la Galeria 11, que dirigia Carmen Cazaña. En aquell moment, està de moda la pintura abstracta que és el gènere que tots dos practiquen; també els agraden els mateixos pintors: Rothko, De Kooning… Rodes romandrà fidel a l’abstracció durant tota la seua vida; Lorenzo, uns anys després, s’inclinarà per la figuració. Aquest canvi de tendència no afectarà la relació que mantenen els amics: el que els uneix –al marge d’algunes aficions mundanes que comparteixen– és el seu fervor per la pintura i la sinceritat enfront de l’obra de l’altre. En parlar de l’amistat, Sèneca ens diu que aquesta ha de ser desinteressada. Si un interés va moure a Javier Lorenzo i Vicente Rodes va ser la pintura: dos pintors que estimen la pintura, si saben ser generosos, ho tenen tot per a entendre’s.

Afirmar que Espectador de les estacions és un retrat potser no és del tot cert. En la tela, Rodes disposa d’un espai molt reduït; la major part de la superfície del quadre està ocupada per unes masses de núvols de color groguenc i blavós, emmarcades entre dues àmplies franges rectangulars: una, vertical, de tons grisos, i una altra, horitzontal, de color blau. El joc de colors dels núvols i les llums, realçat per les veladures, crea un espai boirós, inquietant. Caminant en direcció a aqueix espai, veiem a un home fornit que arrossega una barca buida Ha de ser pròxim a la riba perquè l’aigua a penes li arriba a cobrir els genolls. Qui és aquest home del qual no veiem el seu rostre, ni sabem cap a on es dirigeix? Podria ser Caront i trobar-nos enfront de la llacuna Estigia? La veritat és que no ho sabem: tot són cavil·lacions que cada espectador resoldrà a la seua manera. Mentrestant, en l’angle inferior dret, un Vicente Rodes indiferent sembla a punt d’abandonar el quadre. La llum que banya el seu cap, diferent a la que embolica a l’home que tira de la barca, crea dues realitats, dos temps, dos espais: el de la imaginació i el de la pintura.

 

José Ramón Giner

A FRIENDSHIP

Among the paintings by Javier Lorenzo that I have had the opportunity to see, Spectator of the Seasons is, to my personal taste, one of the most disturbing. It is a portrait of the painter Vicente Rodes, who was Lorenzo’s friend for many years, a friendship that lasted until the latter’s death a few months earlier. This inclination led Lorenzo to paint Rodes on several occasions: sometimes he painted him full-length, other times from behind, walking with friends; in one of the works, Rodes looks with interest at a painting in which he himself is portrayed: a painting of painting, which interrogates us about the mystery of representation.

Vicente Rodes and Javier Lorenzo met in Alicante in the second half of the 1970s, when they coincided in exhibitions or gatherings at Galeria 11, which was run by Carmen Cazaña. At the time, abstract painting was in vogue, which is the genre they both practised; they also liked the same painters: Rothko, De Kooning…Rodes would remain faithful to abstraction throughout his life; Lorenzo, a few years later, would lean towards figuration. This change of tendency will not affect the relationship between the friends: what unites them – apart from some wordly hobbies they share- is their fervour for painting and their sincerity towards each other’s work. When speaking of friendship, Seneca tells us that it must be disinterested. If there is one interest that moved Javier Lorenzo and Vicente Rodes, it was painting: two painters, if they know how to be generous, have everything they need to understand each other.

Saying that Spectator of the Seasons is a portrait perhaps is not entirely true. Rodes has very little space on the canvas; most of the painting’s surface is occupied by masses of yellowish and bluish clouds, framed between two wide rectangular bands: one vertical, grey, and the other horizontal, blue. The play of colours of the clouds and the lights, enhanced by the glazes, creates a misty, unsettling space. Walking in the direction of this space, we see a stout man dragging an empty boat. He must be close to the shore because the water barely covers his knees. Who is this man whose face we cannot see, nor do we know where he is going? Could he be Charon and we are in front of the Styx Lagoon? The truth is that we don’t know: these are all musings that each spectator will resolve in their own way. Meanwhile, in the lower right-hand corner, an indifferent Vicente Rodes seems about to leave the painting. The light bathing his head, different from the one that envolves the man pulling the boat, creates two realities, two times, two spaces: that of the imagination and that of the painting.

José Ramón Giner